Se nos fue un amigo, entrañable, querido, el Pere, el Pere Castaño. A veces no hay palabras suficientes y quizá de él baste decir que era un buen hombre, un hombre bueno. Con muchas capacidades, compartíamos el amor por los animales y otras afinidades. Entre otras cosas era un hombre curioso, buen conocedor de la botánica, no le gustaría que se le calificara de experto. Excelente fotógrafo, captando la belleza, la evidente y la que hay en la aparente fealdad. Sabía descubrir la esencia de las cosas y las plasmaba, en escritos y en imágenes.

Con Ricard Guerrero, el primero de nosotros que lo conoció, hemos compartido el dolor de esta pérdida de la que supimos por Amparo su esposa y compañera del alma. Este es uno de varios artículos que Pere le envió a Ricard y que reproduzco aquí a modo de sentido saludo a un AMIGO.

El camp de la padrina Nati

La meva padrina tenia arrendats uns camps de conreu al barri d’Horta (annexionat a Barcelona a primeries del segle XX) on s’hi feien hortalisses i flors ornamentals en uns bancals que eren com catifes de colors; també  una mica de vinya entre d’arbres fruiters, recordo especialment els préssecs d’aigua, dolços i suculents. Els productes que collien eren venuts a parades  que tenia als mercats municipals, d’Horta mateix, de la Barceloneta.

La casa era en un replà que dividia dos extensos trossos de terra agrícola separats per un bon desnivell, al costat de la casa una esponerosa figuera, que acollia les hores de lleure i àpats sota una ombra generosa. No responia a l’estructura tradicional, més aviat  era una gran cabana construïda sòlidament, sense estil. Eren dos cossos en forma d’ela, i un  es perllongava amb un cobert amb el safareig, un magatzem d’eines i atuells, espai per a les portadores i semalers de transportar la verema, i els fogons on es coïa el ranxo pels porcs.

Els porcs tenien les corralines sota un altre cobert davant la casa, seguides d’uns tancats amb ovelles, alguna cabra i les gàbies dels conills i l’aviram, tot i que recordo que ànecs, galls i gallines passaven més temps fora que dins; mai però s’allunyaven dels voltants de la casa i els corrals potser pel pinso i els trinxats de verdures que puntualment els subministraven, les limitades excursions servirien per a endrapar algunes cuques, autèntiques llaminadures per a les aus. De gran he sabut que també s’empassen pedretes que s’allotgen al pedrer, i ajuden a triturar els grans durs de la seva alimentació, el blat i el moresc. Dels ànecs recordo la fruïció amb que menjaven els caragolins que, atrets per la rosada, s’arraïmaven a les tiges de les plantes.

A aquesta alçada de l’evocació, hauria de presentar la família: la padrina es deia Nati Prats, casada amb l’Amadeu Rubió (naturals de Fulleda comarca de Les Garrigues), tenien dos fills que em feien de germans grans: l’Emili, a qui mai diríem d’altra manera que Míliu, i el Ramon, que, com a més petit, sempre més seria el Ramonet. Més endavant s’afegirien les respectives xicotes: Carme i Alícia, esdevenint esposes amb el temps. Amb tots ells vaig conviure durant les meves estades. Una mostra de la nostra fraternitat era que les dues parelles em duien amb ells al ball dels diumenges del Foment Hortenc, o del Casinet, una festa per a mi, embadalit recolzat a la barana, mirant com els balladors es gronxaven als acords de les cançons de Machín, Juanito Segarra o Lorenzo González, els ídols melòdics contemporanis.

Jo tenia una estança a la part més llarga de l’edificació, una cambra gran amb el llit, una calaixera antiga i un moble amb lleixes que feia de biblioteca, sorprenentment assortida de llibres, sobretot si es té en compte la procedència pagesa de la meva família. A mi m’anava d’allò més bé, atès que la lectura era un costum ben arrelat al meu oci. Aquesta habitació tenia una particularitat que potser només jo vaig copsar: era  el que ens havien ensenyat a escola com a “cambra fosca”, i a mi m’entretenia d’allò més quan al llit amb la finestra i la porta tancades el forat del pany feia d’objectiu i, si hi havia prou claror a l’exterior, projectava sobre la paret d’enfront tot el que hi havia fora, les petites edificacions dels corrals i qui passava pel davant, persones o animals, només que com ja sap tothom qui hagi experimentat aquest fenomen òptic, les imatges es reproduïen invertides; era un passatemps senzill que animava les meves estones de mandra.

Puc descriure amb prou detall aquest racó de món, on durant anys vaig passar-hi molts caps de setmana, fent vida de “pagès”, col· laborant en les tasques dels conreus, compartint el ritme que imposaven la cura dels camps i el bestiar. A l’estiu s’hi afegia un gaudi molt preuat: banyar-me  a la bassa de rec, era de bones dimensions, però naturalment descurada, per la qual cosa s’hi feia força verd i allotjava uns divertits capgrossos que m’agradava capturar, per a deixar-los anar tot seguit, les granotes que saltaven porugues només veure’m, i també alguna serpeta d’aigua, inofensiva i esmunyedissa. L’aigua atreia, a més, molts insectes que, inexplicablement, mai em van picar, també aquells que caminen  per la superfície generant petites  ones  circulars i molts espiadimonis. Era bonic mirar els ocells que hi abeuraven.

Al costat de la bassa havia la mina que, com a tants llocs d’Horta, s’obria amb un petit túnel estret, humit i fosc, que subministrava un doll d’aigua continu, als ulls d’un infant era un lloc misteriós, que prometia algun ensurt si t’hi endinsaves, per això mai no m’hi vaig ficar. La transformació dels terrenys l’ha fet desaparèixer, com la resta d’aquell escenari d’adolescent.

Entre les feines agrícoles que vaig aprendre va ser esporgar les plantes de flor, les dàlies, calia treure’n alguns llucs per tal que les flors restants agafessin volum i ufanor. Una de les tasques preferides, però, era donar de menjar al bestiar, des de sempre he professat un sentiment cap als animals que em fa estimar-los sense mesura.

La estada a la finca tenia un altre al·licient: les cosines bessones que vivien a tocar dels camps, a la barriada de La Clota. Dic cosines encara que avui, a  tanta distància temporal dels fets, no puc assegurar que ho fossin era tal com les nomenava i no recordo que ningú ho negués. Jo les veia boniques, captivadores, rialleres i gràcils… Només que la diferencia d’edat, si algun sentiment podia generar, havia de ser d’admiració sense esperances   ; no em fa res confessar que la seva presència em feia venir al cap una de les cançons que tant sovint s’escoltava als balls i a les ràdios: “Mira que eres linda”, de l’Antonio Machín. Avui, d’aquelles belleses no en recordo ni els noms… i podria ser que tampoc fossin tan boniques.

Anar a la finca de la padrina Nati era un llarg viatge en tramvia (no sé si el 45 o el 46), agafar-lo a la Ronda de Sant Pere i fins al final, a la plaça Eivissa, bonica, rodona, mol pobletana, que el comboi circumdava per emprendre el retorn cap a Barcelona (els hortencs deien: “Baixo a Barcelona”, quan anaven als barris del centre, una reminiscència de quan Horta era un municipi independent). El final de trajecte era a uns tres-cents metres dels terrenys de la padrina; no res comparat amb la durada del viatge en tramvia; sobretot a partir d’un canvi de cotxes, que varen ser substituïts pels models Washington –es va dir que procedien d’aquesta ciutat americana, retirats de circulació per obsolets, però aquí representarien un veritable avenç mecànic-, aquelles baluernes barquejaven de mala manera, a causa d’una suspensió molt més  tova que dels antics, i em provocaven una mena de mareig… arribava a destí fet una coca.

D’aquest trajecte sempre m’havia cridat l’atenció el nom d’una de les parades: la de bifurcació del Passeig de Maragall amb l’Avinguda de Borbó. En deien “els Quinze” i en venien fantasies, que si quinze bandolers penjats de quinze forques, quinze arbres exòtics portats d’ultramar per algun “indiano”, quinze batalles a la guerra del francès, quinze bruixes, quinze qui-sap-què. Ha estat de  gran quan he sabut que era molt més senzill i prosaic, a l’època que el preu del bitllet es fraccionava per trams –el trajecte sencer valia 20 cèntims- a aquest punt en valia quinze i era costum que el cobrador avisés del cavi de tarifa, per als que no volien pagar-ne el suplement.

Avui pot semblar una al·lucinació parlar d’agricultura en aquell indret perifèric de Barcelona. Tot allò que antany es llaurava, donava fruits, carns, ous i altres menges naturals, ara es ciment,       asfalt i edificacions d’un model d’habitatge i comunicacions urbanes, ben codificades sota imperatius d’aprofitament i especulació del sòl. Potser per això m’he proposat deixar el testimoni d’un temps    i d’uns usos diferents, irrepetibles, nostàlgics.

I quant a mi, probablement conèixer la rutina dels conreus, la cura del bestiar i el contacte amb una natura insòlita dins de la gran ciutat, devia influir en el meu tarannà. Vull pensar que per a bé.

Pere Castaño (octubre de 2013)