Tenim les persones data de caducitat? I tant, encara que no apareix escrit enlloc del nostre cos com sí que ho estan als aliments, per exemple. I els aliments, al poc d’acomplir-se aquesta data, tenen un temps de validesa encara que van perdent propietats, com ens passa a nosaltres.
A Aitor li va arribar aquesta data, massa aviat. El final, al final, després de 15 mesos ja era esperat però no podia ser pensàvem. Va ser més d’un any d’esperança, temor, incertesa i, sobretot, incomprensió. Quaranta-vuit anys, sempre sa, atlètic, maratonià. I bastant abans que es parlés d’aquest terme que es va posar de moda, l’emprenedoria tu, Aitor, ja la vas posar en marxa i la practicaves feia molts anys. Expert en informàtica, vas muntar un negoci que vas anar ampliant cap a altres articles i serveis, tenies el teu local, els teus empleats-amics i col·laboradors. Vas viatjar a la Xina a la recerca de materials, t’actualitzaves contínuament perquè gaudies amb el que feies i sabies que en aquests temes l’avenç era imparable.
És trist, és terrible que t’hagis anat Aitor. Ha estat un cop molt dur. Però volem compartir amb els qui tant t’han estimat i et seguiran estimant aquests llampecs de llum que han il·luminat la teva vida. Has conegut l’amor, el de parella, d’amics, de familiars, amor incondicional correspost. I dels teus animals, els teus gats ho demostraven. I conèixer i gaudir de l´amor no té preu. Has sabut de l’èxit professional des de ben aviat, no gratuïtament sinó gràcies al teu talent i esforç incansable. Has ensenyat i compartit coneixement i afectes. Has gaudit practicant l’atletisme, aquest esport que exigeix entrega, però proporciona la satisfacció de veure’t corrent cap a metes assolibles, el vent colpejant la cara que es rep com a brisa beneficiosa.
Tantes coses, grans i petites que han omplert la teva vida. Costa trobar consol però cal pensar en tot això i moltes més coses per agrair la teva existència encara que no per trobar raó a la teva partida. Mare, germanes, esposa, tants familiars amics i companys et porten al cor i d’aquí no t’escaparàs ni la mort et podrà arrencar. Aitor, junt amb el poema que encapçala aquestes lletres, recorda el que va escriure Miguel Hernández, “a las aladas almas de las rosas, del almendro de nata te requiero, que tenemos que hablar de muchas cosas, compañero del alma, compañero”.